Literatura en flames

Joan Roure no només va tenir la valentia tirar endavant amb la seva parella una llibreria independent en plena pandèmia a Lleida –una llibreria d’autor, mai millor dit, amb un nom que és tota una declaració d’intencions: La Irreductible–, sinó que s’ha convertit aquest 2026 en un dels autors més interessants i innovadors de les terres de Ponent. La seva novel·la Bèsties en el foc (La Magrana), la quarta que ha publicat, i la primera en català, és una autèntica festa literària. I, com la seva llibreria, que irradia cultura i amor pels llibres amb naturalitat, sense pretensions grandiloqüents ni grups inversors al darrere, el llibre convida tothom que vulgui, sense grans campanyes de màrqueting i allunyat de les llistes de novetats mediàtiques, a entrar-hi i descobrir fets gens coneguts explicats amb un artifici literari excepcional, ple d’audàcia.

El motor de la història és l’assalt en què un grup de revoltats, arengats per un intel·lectual anarquista, van incendiar un tren correu que feia el trajecte Lleida-Tarragona i que servia per carregar reclutes que serien enviats a la guerra del Rif. Era el 28 de juliol de 1909, en plena Setmana Tràgica de Barcelona. “Estava llegint documents sobre la guerra del Rif i la Setmana Tràgica, i em vaig adonar que tot estava centrat a Barcelona”, explica Roure. “Llavors em vaig plantejar: i la resta del país? I així vaig arribar a conèixer aquesta història, com moltes altres que van passar a les terres de Ponent aquells dies, i em va cridar tant que vaig decidir explicar-ho en forma de novel·la.”

I quin tros de novel·la. Joan Roure no s’ha conformat a explicar els fets a través d’un narrador tradicional, que de manera ordenada explica els girs essencials de la història amb una distància aparentment objectiva i amable. El que fa la novel·la és posar-nos directament ben endins del cap dels personatges, a través d’uns monòlegs que poden fins i tot trencar les formes tradicionals de la cohesió textual per tal d’apropar-nos al màxim al món interior dels protagonistes: en Mateu, un noi que ha crescut turmentat després de descobrir que el seu pare va ser assassinat arran d’aquell episodi revolucionari; en Ramon, un recluta forçat a anar a la guerra del Rif, on viurà experiències traumàtiques, d’una violència crua i absurda –aquí s’hi veu especialment la força devastadora del monòleg interior per mostrar la ferida i les cicatrius psicològiques, aplicat de forma brillant per Roure– que el portaran a l’ingrés en un manicomi, i la Carme, amiga de la mare d’en Mateu, portadora de secrets i silencis que ens faran a poc a poc completar el puzle de la trama complexa que ha creat l’autor. Cada personatge parla amb la seva veu, amb el seu estat d’ànim, des de la seva pròpia i única parla, amb detalls dels registres dialectal i social que els són propis: “Una parla més estàndard semblaria impostada, havien d’expressar-se d’una manera que mostrés que són garriguencs de fa cent anys.” Ho aconsegueix, i a més ho fa sense generar cap dificultat als lectors que provenen d’altres variants del català.

S’hi parla de la guerra del Rif i de la revolta que va donar lloc a la Setmana Tràgica, però també de la veritat i la mentida i com construïm allò que anomenem la realitat, del paper de la dona, de la malaltia mental i la venjança, de les ferides que deixen les guerres en els individus i en les societats. I, per damunt de tot, de com la història intervé de forma tràgica en la vida dels individus. Som fruit d’una història que sovint se’ns amaga per fer-nos creure que som dòcils i conformats, o que nosaltres mateixos ens amaguem, perquè no encaixa amb el retrat moralment virtuós que ens agrada penjar al rebedor. Els catalans sempre hem fet coses. Com ara cremar trens.

Publicat el 28 de maig de 2026 a El Punt Avui